13.10.05

Maleït sentiment de culpa cristià!

Que n'és de bèstia l'existència humana! Avui l'home que escriu (definició inspirada en Alcoberro's blog) baixava cap a casa sota una ferotge pluja. L'home escoltava música amb l'iPod ben guardadet a la butxaca per protegir-lo dels designis de Zeus. Sonava la cançó Sympathy for the Devil, de Ses Satàniques Majestats quan ell passava per davant d'un petit i acollidor restaurant. Dins el local una desena de parelles uniformades de joves empresaris amb èxit es miraven agafades de la maneta. El passejant (el mateix que escriu) els mirava entre les gotes que regalimaven cara avall i era feliç. Era feliç mirant-los, si. No estava trist com ho hagués estat de ser actor Hollywoodès, estava feliç tot i no tenir a qui convidar a sopar amb espelmes i agafar de les mans. Però a qui escriu li agrada mullant-se sota la pluja i escoltar Sympathy for the Devil i totes dues alhora imagineu!
El cas és que l'home que enllaça lletra rera lletra en aquest caos estètic convertit en literatura de tercera seguia mullant-se mentre se succeïen les cançons en ordre aleatori (una grandíssima aportació als meus costums musicals que he d'agraïr al senyor Poma) i l'escalfor de la llar s'acostava perillosament. Seguia caminant i finalment ha arribat a la seva Ítaca particular. Però l'home que escriu no és Ulísses i a Ítaca no l'esperava la felicitat al costat de l'esposa fidel. L'esperaven, això si, els telenoticies del vespre anunciant greus desgràcies materials i la mort d'uns turistes a causa dels forts aiguats caiguts aquesta vesprada a Catalunya. Merda! La felicitat a prendre pel sac.
Ja és cert que mai plou a gust de tothom però mira que és bèstia que, mentre algú moria en un accident de cotxe per culpa de l'aigua, uns quilòmetres més enllà un caminant gaudeixi de la mateixa pluja com un bé de Déu.

3 comentaris:

Pedra Filosofant ha dit...

No t'equivoquéssis, amic Ferran. La felicitat (teva i temporal) potser sí que existeix, però no és eterna. Un somni amb un despertar dur, oi?. Ens llegim!

Pedra Filosofant ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
Pedra Filosofant ha dit...

Precisament aquest vespre, i quan anava a agafar el tren que m'havia de portar cap a la feina, m'he fixat en un parell de dones que regiraven l'interior d'un contenidor de brossa,..., mentres pel davant seu hi passava -amb un xófer opulent- un luxós i potent cotxàs, relluent, flamant i gairebé xiuxiuejant. Crec que ja està tot dit, i que -potser- ens hem entès una mica més.