24.10.05

La pell fina


Seguint els suggeriments del meu sentit comú, he decidit posar a aquest post un títol d'èxit per captar l'atenció del lector. Ara que el lector se suposa que ha quedat captivat per la grandesa de l'encapçalament crec que ja pot començar la decepció.
Avui, estimats lectors, m'he decidit a parlar de la manca de teixit adipós que l'evolució ha tingut a bé de concedir-nos. Així com les foques dormen tranquiles a temperatures que escandalitzarien a la gallina més nòrdica, els humans necessitem grans quantitats de materials de procedència animal diversa perquè no se'ns arruguin les parts nobles. Suposo que això és un d'aquells fets naturals que serveixen per justificar ordres socials. Al menys, és el que crec que devia pensar el senyor Mill quan ens va fer la gran putada (judici absolutament subjectiu i sense ànims d'otorgar-li cap valor) d'acceptar que una de les poques limitacions per limitar la llibertat de l'individu en societat era el mal moral que pogués ocasionar als seus congèneres. Si a això li sumem que Mill no va tenir el detall de definir amb gaire profunditat el que el mal moral significava, ens trobem que, a mida que les seves idees han anat passant a formar part de la nostra consciència individual i col·lectiva, el caos argumentatiu i el victimisme més xantatgista s'han apoderat de les nostres relacions personals i socials, entre persones i entre societats.
Els humans no només no hem après a suplir les nostres mancances subcutànies amb l'èxit de altres espècies animals sinó que, en l'àmbit en que suposadament jugavem amb ventatja, ens hem acceptat més limitats del que sóm. Hem renunciat al debat i la crítica racional per acceptar que la ofensa subjectiva és prou motiu per limitar la llibertat dels demés individus que comparteixen el nostre espai social. Així no ens estranya que es retirin anuncis quan els pagesos creuren que es dóna una imatge negativa del seu col·lectiu o que tot de dones es comencin a estirar dels cabells quan una altra dona (major d'edat i en plenitud de les seves facultats mentals) decideix mostrar les seves carns per satisfacció de la majoria del col·lectiu masculí. Com que és tant fàcil sentir-se ofès, degradat i maltractat per la resta de la societat tots ens podem creure amb dret d'exigir mesures d'igualtat. Jo, per exemple, em podria fer l'ofès com a home perquè un jugador de l'Arsenal ha decidit (ara ja fa temps) exhibir el seu escultural cos en calçotets o perquè al Zara de dones de Passeig de Gràcia hi ha dos pisos a disposició de les clientes mentre que al d'homes només n'hi ha un. És demagògic? Precisament. Ho és i avui alguns en recollim algunes de les conseqüències més salvatges quan alguns valencians, subjectivament i, segons el meu parer igualment subjectiu, infonamentadament, s'han cregut amb dret de comparar la idea dels països catalans amb el feixisme nazi.
És precisament perquè la finesa de la nostra pell es pot considerar com un comú a tots els humans que no em deixa de soprendre que els que no ténen cap interès a priori en els beneficis del victimisme es rebotin contra un agressor fictici i no contra qui els vol reduir al lamentable estat d'oprimits.

5 comentaris:

Joaquim ha dit...

Quan més fina la pell, més dura la "mollera" que diuen en castellà.
Salutacions.
Caram ....com escrius... !

ferrancab ha dit...

Mercès per la visita i el comentari Joaquim.

Anònim ha dit...

A vós us hauria de fer vergonya l'ús incorrecte que feu dels complements indirectes. És escoltar els Stones i no als. És escandalitzar la gallina i no a la gallina. Aquests verbs són transitius i demanen complement directe, no pas indirecte. De res.

ferrancab ha dit...

Perdó

Joaquim ha dit...

Noi..., veig que es pot tenir la pell fina i una gran mollera !!!
Sempre és d'agraïr !