1.9.05

Sobre el factor cultural


Escriu el molt benerat per la anti-progressia catalana Baltassar Porcel un interessant article a La Vanguardia on defensa allò que podriem anomenar "la política de la confrontació". No es tracta però d'un article en favor de la confrontació d'idees, de polítiques, d'interessos, projectes i aspiracions no. Es tracta de la confrontació de cultures, un tema que sembla va reprenent força (si és que mai ha deixat de tenir-la) amb la nova inmigració a casa nostra i la mai prou ben considerada globalització. Comença l'article citant a Malraux a qui anomena visionari, potser per allò de que cadascú veu la realitat com la vol veure; "una cultura no muere si no es debido a su debilidad". És també, suposo, una bona excusa per defensar allò tant politicament incorrecte (i que, per tant, tant agrada als liberals) de la superioritat d'unes cultures sobre les altres; si una cultura mor es només perquè no és prou forta per sobreviure. Vigili doncs senyor Porcel de no deixar als catalans orfes de guerrillers!
Continua fent una molt correcta i compartida desde aquesta modesta tribuna d'opinió (que maco que queda!) crítica al tracte que els sociates donen a la nostra (qui sap si també la seva) diada nacional amb la presencia de flamenc i demés simbolisme de la potència ocupant. Té raó en Porcel, si la cultura catalana mor sembla clar que serà per la seva pròpia debilitat, per el seu ascetisme (com diria si fós un important i consagrat autor; llegir article anterior "Catalunya ascètica").
Per cert, i ja que hi som, algú em podría explicar què ha passat a Barcelona aquest més que he estat fora perquè els articulistes de La Vanguardia estiguin tant preocupats?
S'erigeixen així els nous anti-progres com a defensors del políticament incorrecte (no són partidaris de definir-se en negatiu, d'aquí que no siguin anti el políticament correcte), amb encert algunes vegades (com crec que és el cas de la diada) i amb menys en altres ocasions.
Una d'aquestes ocasions és quan es parla del terrorisme i se l'acostuma a relacionar amb el multiculturalisme. Ens diu Porcel, en el que jo he interpretat com una al·lusió als atemptats (em perdonin sinó), que "Gran Bretaña constata el fracaso de su política multicultural". Potser no ens trobem davant el fracàs de la política multicultural sinó davant el fracàs de la nova filologia que els alliberadors promouen, la elasticitat de conceptes com guerra i llibertat seguint criteris absolutament particulars. El fracàs no està en una política que promogui el multiculturalisme sinó en una política que ven a la opinió pública una guerra on només moren els dolents mentre els autobusos volen pels aires a la capital anglesa.
El fracàs no és el multiculturalisme sinó la política de la confrontació cultural.
Quina és doncs la cultura dèbil? Quina és la cultura que camina cap a la seva destrucció?
Jo crec que, parafrassejant a Nietzsche, la cultura dèbil és aquella que ha trobat la força per construir un nou cel només en el seu infern. La cultura dèbil és aquella que ha d'amagar les seves atrocitats, la que ha de gastar-se milions en publicitat per fer-nos comprar un infern al preu del paradís.