14.9.05

Quan no hi ha referents

Un dels autèntics perills de la democràcia és la manca de referents objectius que guïn la vida en societat dels ciutadans. La democràcia es fonamenta en la contraposició d'idees, de models de societat diferents perquè no s'admet un sol model com a únic i vàlid. En democràcia s'ha d'admentre per força la diversitat de camins i la diversitat de fins perquè no hi ha un model de societat utòpic acceptat per tothom.
La manca d'esperit democràtic d'una societat es manifesta normalment amb la voluntat de buscar un únic model a seguir, a acceptar un únic camí per on portar a la societat cap a un únic fi. Es manifesta amb la recerca d'un bé comú rousseaunià (paraula un xic estranya però que podem definir com a "pertanyent o que fa referència a Rosseau"), un model de convivència bo per a tots els membres de la societat. No cal doncs un joc de majories, no cal un parlament on discutir res sinó que cal que algú, el referent considerat com a tal per tota la població (la unanimitat s'aconsegueix facilment menyspreant la opinió de la disidència al considerar-la com a encegada), exposi la veritat, la única viable, possible i acceptable per la comunitat, per tal que els demés s'hi adhereixin entusiasmats. Quan no hi ha democràcia, hi ha referents clars. Quan hi ha democràcia els referents es dilueixen fins al punt que cada individu escull els seus propis referents rebutjant fins i tot la seva unitat. Així, una persona pot prendre a una altra com a referent per un determinat camp de la seva vida mentre li nega qualsevol autoritat en una altra esfera existencial.
És perillós per tant que els referents ens siguin imposats en democràcia. No és bo que el govern digui als ciutadans quin ha de ser el seu referent perquè això suposa un atac contra la pròpia essència de la democràcia.
La vida sense referents és difícil, si no impossible, i tothom es troba amb la necessitat de buscar els seus. Quan es té un referent tot és més fàcil. És per això que és fàcil prendre a qualsevol persona com a refernt "a priori", sense filtre crític, i acceptar-lo com a model a seguir. Però allò que és fàcil no és necessariament bo i la manca d'esperit crític a l'hora de triar aquesta espècie de guia vital ens pot portar a adorar a Fürhers, a jugadors de futbol o a macarres de la mina i traficants d'heroïna. Cal doncs un profund debat i una profunda reflexió, cal un analísi personal a la vegada que social per triar un model. No s'hi val que en una societat que es diu lliure la presència de certs ídols ens encegui i ens faci perdre fins el més mínim dubte sobre quina és per nosaltres la "bona vida", perquè potser al final només es tracta d'això (i no és poc), de portar una bona vida.
Quan no hi ha referents no es pot donar el premi Príncep d'Astúries a un pilot de Fórmula 1 amb la pretensió de que sigui un exemple per la joventut. No es pot premiar a algú per considerar-lo un guia o un messies sinó per èxits objectius que hagi obtingut en la seva disciplina. Cadascú ha de triar els seus referents (si és que en necessita o és conscient de necessitar-los), no allunyat de la societat, no apartat dels demés sinó amb el màxim de llibertat possible. És per això que sap greu equivocar-se, veure que aquells que eren els teus referents es degraden a ells mateixos fins al punt que seguir mantenint el respecte que tenies per ells no és més que una estúpida qüestió d'orgull, de no voler reconèixer l'error. Com deia en Simon dels Simon & Garfunkel a la cançó "You can call me Al":
Who'll be my role-model now that my role-model is gone
Per un estudiant de filosofia és trist veure com aquells que havien de ser els seus "models" renuncien al propi respecte (de cadascú cap a ell mateix) per oferir-nos aquests espectacles tant indignes.
Seguirem buscant qui és "l'home que ens roba les nòvies".

1 comentari:

tonibanez ha dit...

La necessitat de "referents" només demostra la teva impotència, la teva debilitat, el teu complex d'Èdip sense resoldre, la teva vocació de xai que requereix un pastor per a caminar pel "bon camí"... Mira, Stone, o Ferran, no saps quina alegria em dones pel fet de reconèixer que ja no puc ser el teu "referent". De debò que m'has tret un gran pes de sobre. ¿Tu has llegit Nietzsche, piltrafilla? ¿Saps què diu Zarathustra, el profeta de la nova ultrahumanitat? Ni mestres ni deixebles: ARRIBA A SER QUI ETS.