27.9.05

De la naturalesa humana

En l'últim post que hem tingut l'honor de poder llegir, el meu estimat (desde una heterosexualitat radical, s'entén) i admirat amic Pedro ens despedeix amb una curiosa, tot i que no sorprenent, conclusió;
Cadascú es preocupa dels seus propis interessos, Europa per tant també es preocupa dels seus, i un d'ells és el sentit de culpabilitat dels europeus per haver destrossat un continent, Àfrica (que recordem que no patia fam abans de la colonització). Si els africans no es poden resoldre els seus propis problemes els seus propis problemes no seran resolts, els europeus no necessiten que els africans siguin feliços per ser benestants, per tant no necessiten resoldre els problemes africans, i no els resoldran. Així és la naturalesa humana, com bé va veure Adam Smith.
Estimat Pedro i Dawkinians diversos, si la naturalesa humana és així, si els humans no som ja no només altruistes per naturalesa sinó que som radicalment individualistes fins al punt de desentendre'ns dels demés, si som, en definitiva, amorals per determinació biològica, els animals ens han guanyat la partida. De ser certa aquesta naturalesa que sembla arrelada en la consciència social desde la superació del uniformisme catòlic i l'aparició de les teories evolutives, els animals són més humans que nosaltres mateixos si per ser humans considerem ser éssers socials (zoón polítikon aristotèlic), dotats de lógos i, com a conseqüència lògica de les dues característiques anteriors, ser éssers morals.
En el genial llibre El hombre, un animal singular, Víctor Gómez Pin (de qui tinc la inmensa sort d'haver estat alumne) es proposa definir l'home a través d'una diferenciació específica que ens separi de la resta dels éssers vius. Les intencions semblen clares desde l'inici del llibre; l'home és home en tant que és l'únic animal dotat de lógos (unitat de raó i paraula) però això no impedeix a l'autor fer avançar els seus raonaments a través de la crítica racional sense que el lector tingui la impressió de seguir un fil argumental ja establert des de l'inici. Es tracta doncs d'una recerca conjunta de la naturalesa humana que autor i lector comparteixen sota supervisió del "tribunal de la raó". Per rebutjar determinacions atribuides a l'home però que Pin no admet com a diferenciacions específiques de l'espècie humana, cal un anàlisi rigurós que, com no pot ser d'una altra manera, l'autor afronta amb la mateixa dosi d'entusiasme i encert.
Es rebutja com a diferenciació específica la ètica però, a diferència del que s'accepta massa sovint, no es fa en base al rebuig de la seva existència sinó tot el contrari, en la demostració que el sentiment ètic no és exclusiu de l'ésser humà i que no té lloc, per tant, l'acceptació de la ètica com a diferència específica per als humans. D'exemples el llibre n'està farcit. Des de la gossa que alleta cries de lleopard (exemple que sembla contradir tota lògica semblant a la de "el gen egoista" de Dawkins ja que el lleopard és un enemic potencial del gos), a la col·laboració interespecífica com en el cas d'una femella de ratpenat que, veient que una altra femella de la seva mateixa espècie no aconseguia assolir la posició facilitadora del part, la ajudava situant-se ella mateixa en la posició correcta. Un altre cas que segurament farà les delícies dels amants del "darwinisme social" i l'acceptació de la societat capitalista com a societat natural, és l'estudi de Sarah F. Brosnan i Frans B. M. de Waal titulat "Monkeys reject unequal pay" on se'ns exposa el cas d'uns micos concienciats de tal manera amb el comerç just que rebutgen la desigualtat en el tracte comercial fins i tot si els resulta favorable.
La radicalització de l'egoisme no és, al contrari del que molts lectors superficials de Nietzsche poden pensar, la autèntica naturalesa humana, ans al contrari, si els humans renunciem a considerar-nos a nosaltres mateixos com a portadors de la rectitud moral que nosaltres mateixos hem definit a mitges amb la pròpia genètica pot arribar el moment (definit per Rosseau a el seu Contracte social i aplicat als porcs en la Rebel·lió a la granja de George Orwell) quan els humans no ens reconeguem a nosaltres mateixos. Si fallem "the mirror test" estem condemnats al "vivo sin vivir en mí" per la eternitat; això si, esperant una vida molt més baixa que la de Sta. Teresa.

4 comentaris:

Pedro ha dit...

Si l'ésser humà fos solidari els problemes d'Àfrica ja haurien d'haver-se resolt.

Manuel Ibarz ha dit...

Disculpeu el retard en la resposta.

ferrancab ha dit...

L'ésser humà és moral per naturalesa. És el "vivo sin vivir en mi", el no reconeixer la pròpia condició humana, el que ens fa renunciar a la propia realitat ètica i que porta a situacions tant bèsties com la d'Àfrica.

Joaquim ha dit...

Agraït pel comentari en el meu blog. Et torno la visita.
No sé si escriure el present comentari en aquesta entrada sobre..."la naturalesa humana" ja pot indicar-te fins a quin punt tinc presents els consells.
Tot s'ha de dir ... entrar en el teu bloc és infinitament més relaxat que en d'altres i, segurament amb rigor és el que més em va.
Saps que passa, i segurament entendreu el per què de recomanacions agossarades de blogs,... ni el Dragon Kan , ni el Pointing, ni el Barça ...m'acaben d'omplir i inconscientment dec buscar emocions més fortes.
Espero que no em peguin a la sortida de casa o m'enviin un virus informàtic ... de la resta, em sembla que podria trempejar-ho!
Gràcies i a reveure. Ja tornaré !