15.8.05

Què més hi podem afegir?

Continuant amb la tradicio del "copier et coller" que començava ahir i que espero sabré acabar a temps, enganxo aquest sensacional article de l'Hèctor López Bofill de l'edicio d'avui del diari AVUI.
Qui no vol el màxim per a la seva comunitat, pertany a una altra

Dins les seves contradiccions

No esmentaràs mai més el nom del federalisme en va. Aquest és el primer manament que, a partir d'ara, caldrà aplicar al PSC-PSOE i a tota la corrua d'intel·lectuals afins cada cop que provin d'encobrir el seu farcell de contradiccions sota aquesta paraula màgica. Federalisme és un pacte lliure entre iguals i no una fumera retòrica per dissimular la subordinació a la nació espanyola. Federalisme és sobirania de les parts que integren el tot i, per tant, capacitat per rescindir el pacte quan així es decideixi democràticament per cadascuna de les nacions de l'Estat. Espanya no serà una veritable unió plurinacional i la diversitat cultural i lingüística no serà respectada en peu d'igualtat fins que cada poble no tingui la possibilitat real de marxar-ne.
Aquell sector de l'esquerra catalana i espanyola que des de la Transició ha amagat el cap sota l'ala amb la qüestió nacional, que s'ha inflat la boca d'internacionalismes i de multiculturalismes de paper d'estrassa, que ha menyspreat i menysprea la voluntat d'autogovern dels diversos pobles de l'Estat tot provant de ridiculitzar-los i d'acusar les seves ínfules d'un invent de la dreta burgesa per sotmetre la classe obrera, aquest gruix de quadres polítics, acadèmics i mediàtics que, en el seu silenci, la seva omissió o la seva complicitat representen les últimes exhalacions d'un bloqueig mental que té la seva arrel en la llosa del franquisme, està a punt de perdre definitivament la batalla ideològica. I això és i serà així perquè cada cop s'evidenciarà amb més força que els arguments presumptament humanistes, presumptament cosmopolites, que el recurs a la neutralitat nacional com a pressupòsit teòric per parlar de llibertat i d'igualtat, no encobreix res més que una incommovible lleialtat nacional espanyola. Cada cop quedarà més clar que la defensa de l'statu quo constitucional, i que els recels i les contencions davant les reformes estatutàries, no seran res més que un pur acte d'afirmació d'identitat hispànica, un cop de puny sobre la taula rere el qual només hi haurà el sofisticat, cosmopolita i multicultural argument de dir: "Aquí mano jo!".
Com es pot observar, el primer capítol del canvi de paradigma el protagonitzarà el PSC, els centurions del silenci en matèria nacional, els apòstols d'aquest federalisme de boca petita, que hauran d'explicar per què renuncien al màxim per a Catalunya, per què s'escandalitzen cada cop que surten les paraules sobirania, secessió o drets històrics, i la resposta no és cap altra que la seva condició de membres d'un altre grup bàsic d'identitat, de la seva condició d'espanyols com a referent de fidelitat última. Si no vols el màxim per a la teva comunitat és perquè pertanys a una altra comunitat, així de simple. I el més suculent de la fase política en la qual ens trobem embolicats és que ja no valen ni el mutisme, ni els subterfugis, ni el desprestigi intel·lectual per impedir el ressorgiment de la pregunta sobre la identitat, perquè ben aviat caldrà votar a favor d'una o a favor d'una altra.
I vet aquí el gran atzucac del PSC, el que ni la seva agilitat mental universalista haurà estat capaç d'impedir, que la subjecció final a Espanya, que mullar-se finalment en la pregunta nacional, serà l'inici de la seva possible escissió i de la pèrdua d'hegemonia electoral a Catalunya. Si els dirigents socialistes de fidelitat última espanyola calculen que el catalanisme està a punt d'esdevenir minoritari s'equivoquen. Allò que encara és minoritari a Catalunya, encara que els requi, és l'espanyolisme. Han arribat a la presidència de la Generalitat a causa d'una pàtina catalanista que, si s'evapora amb el tema de l'Estatut i de les ulteriors reformes constitucionals, els amenaçarà en el cor de les seves pretensions. Probablement, com es desprèn de les seves declaracions, Manuela de Madre, Celestino Corbacho i José Montilla es pensen que representen el que ells en diuen la "Catalunya real", però potser és hora de dir no sols que Igualada, Manresa o Vic també són tan Catalunya real com l'Hospitalet o Cornellà, sinó que també ho són els magribins, els subsaharians i els xinesos que encara no sabem per qui apostaran. Com dic, si hi ha algun grup que també són una minoria és la dels immigrants que van arribar a Catalunya durant el franquisme i la dels seus fills que encara se senten primordialment espanyols, i que, en qualsevol cas, ja no integren la classe treballadora tan mimada ideològicament perquè, entre nosaltres, la classe treballadora, la dels magribins, la dels subsaharians, la dels xinesos i la de tants d'altres, s'identifica amb moltes coses menys amb la defensa de l'Espanya gran.

Hèctor López Bofill.
Professor de dret constitucional de la UPF
Què més hi podem afegir?
Doncs la simple expressio d'un desig; el desig que quan toqui lamentar-se que no tenim Estatut els partits catalans (els que volen el màxim per la seva comunitat -que no és ser una comunitat autonoma, per cert-) siguin capaços de vendre'ns la moto que el culpable dels nostres mals ha estat el PSC. Si els socialistes i demés espanyolitzants ens guanyen la batalla de la retorica molt em temo que el nacionalisme català en pot sortir molt mal parat i per molt temps.

2 comentaris:

Alba ha dit...

Tot un goig informar-se quan s'està lluny de casa! Bravo!

Gràcies per firmar de tant en tant el fotolog, fa il·lusió no sentir-se sol..!! Ja t´ho vaig dir una vegada però no em cansaré de repetir-t'ho: NO DEIXIS MAI D'ESCRIURE!

lisafisher6425 ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.