22.8.05

Catalunya ascètica


"Con una palabra inocua (podria ser la paraula federalisme per exemple?) los herimos en ocasiones profundisimamente - lo experimenta todo el que trata con eruditos -, irritamos contra nosotros a nuestros amigos eruditos en el preciso momento en que creemos estar honrandolos, los sacamos de sus casillas meramente porque éramos demasiado toscos para adivinar delante de quién estabamos realmente: delante de dolientes que no se quieren reconocer a ellos mismos qué son, de narcotizados e inconscientes que solo temen una cosa: cobrar consciencia..."
Friedrich Nietzsche
Acabava l'ultim comentari amb un desig; el desig que els socialistes no ens guanyessin la batalla de la retorica. Pobre innocent de mi! Pero si ja ens havien guanyat! Si Catalunya ja és el que els socialistes volen que sigui! Una regio! Un petit tros d'un gran imperi que es permet el luxe, estrany i innecessari de parlar una llengua diferent! La propia consciencia catalana és avui la simple i més bèstia expresio de l'ideal ascètic!
Catalunya és la Palestina dels jueus ocupada per els romans. I no em de creure per aixo que Catalunya actui com ho feien els jueus abans de que l'ascetisme cristià governés les seves vides de poble oprimit. I ara! A Catalunya no em lliurat més que una batalla i l'hem perduda! Em estat seduits per l'ascetisme abans d'haver-nos de resignar a abandonar la lluita! Hem deixat de ser catalans, de buscar-nos a nosaltres mateixos com a poble i com a individus abans de estar segurs de no poder vèncer l'enemic! I ara l'hauriem de poder vèncer. Encara diria més, ara és el moment de vèncer!
Pero no es pot vèncer des de la moral del perdedor. No es pot buscar la llibertat quan ens fa por mirar la llum del sol. Ens hem equivocat de referent. Hem acceptat ser cristians abans de ser jueus. Em acceptat la ètica del perdedor sense ni tant sols saver quan és que vem perdre l'ultima batalla. I jo em pregunto: ja l'hem perduda? O és que simplement hem renunciat a lliurar-la?
La imatge de dalt és la evidència de la nostra derrota; no n'és la causa sino la consecuència.
"Que los enfermos no hagan enfermar a los sanos deberia ser el supremo punto de vista en este mundo"
Friedrich Nietzsche
Doncs ja ho han aconseguit. Els espanyolistes, els moralistes cristians, els que Nietzsche anomena onanistes de la moral -que busquen autosatisfer-se-, els orgullosos de ser pobres, els que viuen per ser pobres i s'abergonyeixen de no ser-ho, aquets son els que han guanyat. I no ens ha d'estranyar, sempre és més fàcil resignar-se, no lluitar, no fer res a fer alguna cosa, a lluitar per ser. Aquest és el pas natural; el de jueus a cristians i no al revés.
Catalunya viu en l'ascteisme desde el moment en que acceptem demanar permis per ser. Som ascètics com una gallina orgullosa de servir al seu amo, com un ruc (gran encert simbolic, per cert) content d'arrosegar un carregament de fems, com una noia que quan la violen no només no es mou, no només ni es creu amb dret a protestar sino que, en acabat, s'ofereix a fer una mamada per major satisfaccio del violador.
Som ascètics i caminem cap a la autodestruccio desde el moment en que els cristians d'unio van decidir que era millor renidr-se als peus de l'emperador Aznar abans de pactar amb els d'esquerra. I continuem sent-ho ara quan entreguem el nostre govern, quan ens entreguem, en definitiva, al profeta malalt, al profeta ascètic, als socialistes.
La pregunta que segueix és la seguent: serem capaços de renunciar a aquest ideal? serem capaços de deixar de voler ser uns bons pobres per voler simplement ser? serem capaços de, com la gallineta d'en Llach, dir prou? serem finalment capaços de ser? de sentir-nos orgullosos de voler ser?
Perquè, i ja per acabar, no ens hem d'equivocar, no "és la vida mateixa la que ens obliga a cada pas", l'ideal ascètic, la moral del pobre només ens pot portar a la inactivitat, al no ser.
"I caminem per poder ser
I volem ser per caminar"