6.7.05

L'Espanya de la caspa i l'honor

Madrid 2012:
Com ja se savia, els jocs del 2012 no seràn a Madrid. Àfrica continua sent l'únic continent que no ha allotjat mai uns Jocs Olímpics perquè amb l'almoina dels països rics potser es pot sobreviure, però no n'hi ha prou per convertir-se en un país del primer món. La prepotència de l'Estat s'ha tornat a veure recompensada amb la indiferència del món civilitzat. Ha guanyat Londres simplement perquè els Jocs Olímpics són una cosa prou seriosa com per deixar-la en mans de ZPs i Chiracs.
Prepotència i Ofensa:
Els Madrilenys no han trigat a demostrar baix nivell de la seva societat en saver que Madrid havia estat exclosa de la tercera ronda en l'elecció de la seu dels jocs del 2012. Crits de "manos arriba, ésto es un atraco" (els mateixos que cridaven els del PP en perdre unes eleccions democràtiques) i "Hijos de Puta" referits als membres del COI demostren que tenir una bona gastronomia no és suficient per ser una societat digna de viure al segle XXI. Però és que el problema és que la ofensa no començava després de les votacions. Amb la presentació d'un video que se'n fot, literalment i sense cap tipus d'escrúpol, de Sir Mick Jagger (persona que no proposaré que sigui santificada perquè qualsevol contacte amb l'esglesia catòlica seria una rebaixa en la seva valúa personal) i intenta ridiculitzar així tota la cultura anglosaxona, la candidatura de Madrid 2012 es dóna a conèixer com el que és; una societat de casposos que viatgen en metro creient que això els fa una ciutat comparable amb Paris o Londres quan en realitat segueixen sent a ulls del món la última capital europea en pavimentar els seus carrers. Tant Monsieur Chirac amb les seves referències a les vaques boiges com el video promocional de la candidatura de la caspa han demostrat quina era la millor candidata; Londres se'ns dubte.
Federico; el gran líder del liberalisme:
Jiménez Losantos, Federico pels amics és un paio que borda pels matins a la COPE i té una pàgina a internet anomenada "libertad digital". En aquesta pàgina s'organitzen uns concursos de despropòsits i insults sota el lema "diálogos en libertad". Tot és llibertad a la vida de Federico. El que passa és que no és ben bé un concepte de llibertad com el que tenim nosaltres, els que vivim al segles XXI. Sembla que a ell el convenç més el tipus de llibertad de l'edat mitjana espanyola i per això els diàlegs de diàlegs no en tenen res perquè no són més que preguntes d'analfabets dirigides al seu líder espiritual (per això són les respostes les que estàn escrites en negreta i no les preguntes com jo estava acostumat a veure). Aquesta concepció de la llibertad no només el porta a desprestigiar a Xavier Sala Martín com a economista sota el pretext que algú que és independentista no pot ser liberal (?) sinó que, sense que sembli indignar a cap dels seus submisos seguidors, reclama un interessant canvi en la política exterior espanyola: "La pena es que no sigamos la política de Aznar de alianza con todos y contra Francia. Que es la de los Reyes Católicos". La llibertad dels Reis Catòlics; noves idees per a nous temps.
Contra la fidelitat:
A resultes del ja famós article del senyor Malló (sense que senyor impliqui cap tipus de consideració més enllà de la simple denotació del seu sexe com a individu pertanyent a l'espècie humana) han plogut moltes crítiques contra la seva persona. Crítiques que no es limitaven a censurar el contingut de l'article sinó el passat del senyor Malló i els seus múltiples processos metamorfòsics que l'han portat de Terra Lliure als babèlics i finalment a ERC. Crec que la fidelitat està sobrevalorada en la nostra societat. Potser en relacions de parella és un pacte útil però en l'activitat intel·lectual i vital d'una persona la fidelitat en és una llosa que acostuma a deixar-nos enrera, tant enrera com, per exemple, el 1492. L'acceptació general de la fidelitat com un valor porta a la gent, fins i tot a aquells que són ideologicament contraris, a admirar a personatges com Carrillo, que fa poc assegurava orgullós que moriria comunista (pobret) o Fraga, molt admirat per haver estat sempre un demòcrata convençut tot i que, per circumstàncies de la vida, hagués de lluitar contra el franquisme des de dins i no des de fora com segurament ell, com a bon demòcrata que és, hagués preferit. Potser hauria de ser la honestedat la que, per no requerir un compromís vital massa feixuc, hauria de prendre el relleu en l'escala de valors occidental a la fidelitat, massa associada normalment amb l'orgull de tenir raó. La honestedat de reconèixer els límits personals en la defensa d'una determinada posició, la honestedat de buscar reforçar les idees pròpies mantenint-se obert a modificar-les si es considera necessari, la honestedat de defensar els posicionaments presents sense haver de comprometre's a defensar-los en un futur i de defensar-los exigint-se a un mateix el màxim rigor (fins i tot si ja se't considera un intel·lectual). La honestedat és el que ha mancat a la història, és el que portava als astrònoms d'aquelles anyorades èpoques de Jiménez Losantos a proposar models absolutament recargolats, amb infinitud d'esferes, per salvar els fenòmens, per haver-se casat amb unes idees i no voler veure que eren errònies per orgull. Siguem honestos per no dir mai mai tot i la necessitat de tenir clar en cada moment quin és el nostre mai present.