3.6.05

Només els somnis mereixen confiança

El meu no és un d'aquells avis als que sempre hi va lligada una frase (el meu avi sempre deia...). El meu avi sempre diu coses diferents, totes amb sentit i mai contradictòries, però sempre diferents. Tranquils, aquest no és un article dedicat al meu avi. El que passa és que va ser el meu avi qui em va ensenyar un curt poema de Komachi de Ono que diu això:

Des de que et vaig veure
quan jo somiava,
estic pensant
que només els somnis
mereixen confiança.
No és el poema en sí, que suposo que devia estar dedicat a alguna noieta maca, ni tampoc estigui escrit en forma de vers el que el fa especial (he de reconèixer que en poesia sóc un complet analfabet i que no m'interessa perquè poques vegades entenc el que m'estan dient, com en tantes altres coses), el que m'agrada del poema és la interpretació que en va fer el sr. Miquel. Em va explicar que el significat del poema és que quan, després d'esperar, de desitjar durant molt de temps una cosa, finalment això passa, perd la seva gràcia. Dit d'una altra manera, que la gràcia no està tant en allò que es vol sinó en el fet mateix de voler-ho.
Això és el que passa ara a can Barça per exemple. Després de somiar tant de temps en guanyar la lliga i després de les celabracions i l'eufòria, ja està, ja s'ha acabat. I ara què? Doncs ara aquesta lliga no és ni més ni menys que qualsevol de les 16 anteriors; és simplement una més. Sandro i Laporta es barallen en públic després de fer-ho en privat durant un any. I què? Doncs res. Ara en Sandro se'n ha anat i ja està. A somiar una altra cosa.
I això no només passa amb les coses bones, passa en tot. Tant de temps preparant l'exàmen d'anglès, tantes probes i simulacions de probes i al final què? Doncs al final vas allà, seus davant d'un paio amb barba, contestes parides durant 15 minuts i ja està. Ja no hi ha res més a fer. I a mirar al següent exàmen. A preocupar-se d'una altra parida. El següent serà més llarg, més seriós i més treballat però quan passi ja no serà res. I ens anem preocupant de coses que passen i Plató ens renyeria i Aristòtil ens aplaudiria però de fet no cal. Només cal seguir somiant un nou futur per tenir també un nou passat i preguntar-nos si tenim algún present.
I jutgen a un tal Milosevic i la Terribas en adverteix que ens ensenyarà unes imatges espantoses i ens les ensenya. I ens preocupem i anem a dormir pensant en l'exàmen de demà i en la dimisió de Rosell. I l'endemà surt l'Albertito anunciant la fi del món i ens en preocupem. Anem a l'exàmen i al sortir el món no s'ha acabat. I apareix un iluminat i ens diu: "Veieu? El món no s'ha acabat!" i li donem la raó i agafem la bicicleta. I ens aixafa un camió i quan sortim de sota les rodes l'últim que pensem és que l'Albertito tenia raó i que el món s'ha acabat. I pensem també que el camioner anirà a la presó però ja no ens preocupa que fós culpa nostra perquè ja no somiem; el món s'acaba i ja arribarà un altre exàmen per tornar a començar.

1 comentari:

Alba ha dit...

Mira-t'ho pel cantó positiu: tot és molt difícil abans de ser senzill...

Tot i que massa sovint, patidora com sóc, m'angoixa pensar que tot el que he hagut de lluitar molts cops es converteix en fum...

Un petonàs macu!