24.5.05

Thank you dr. Watson o el gen egoista

12:05 arribo, 5 min tard a l'acte d'investidura com a doctor honoris causa de la UAB del premi nobel Watson (dels Watson i Crick). Per sort, i com era d'esperar, l'acte no ha començat i a la porta em creu-ho amb el conseller Solà, l'alcalde Clos, el rector de la UAB que no recordo com es diu (si és que ho he sapigut mai) i el nobel Watson. Li diuen al bon home que s'esperi dos minuts que de seguida el presenten i ja podrà fer l'entrada trinfal. El presenta algú que segur que també era molt important però que jo no coneixia de res i ara mateix em fa mandra mirar el nom i entre aplaudiments entra Mr. Watson a la sala. Un home gran, amb poc cabell al cap, amb cara de simpàtic que em recorda a tots els avis que et trobes normalment per el carrer. Un home normal vaja. Aleshores entra una petita coral i canta el que em sembla recordar que era el cant dels ocells. Tothom espera dret a que acabin la cançó i aleshores tots aplaudim (alguns més que d'altres). Comença a parlar molta estona un altre important igualment desconegut per a mi i al cap de el que sembla una eternitat passa la paraula al homenatjat. Parla amb un anglès estrany, barreja d'anglès d'Anglaterra i anglès d'Amèrica del Nord. No l'entenc gaire i costa seguir el fil del que diu amb atenció però és un home divertit, que diu que de fet ell no ha fet res i que sempre ha viscut de puta mare. Mentre parla van passant fotos que jo no puc veure per estar amagat darrera una columna i de tant en tant fa bromes que la gent riu com si tothom les hagués entès a la perfecció. Acaba i després de ser llargament aplaudit comencen a parlar els polítics. Parlen en català i de tant en tant diuen alguna frase en anglès perquè el dr. Watson no s'oblidi que allò va per ell i no s'adormi esperant a que els polítics, molt acostumats a parlar en públic, acabin de reberenciar-lo. Li agraeixen les seves aportacions i etc, etc. Acaba l'acte la màxima autoritat present a la sala, el no sé quin títol pedant Joan Clos. Comença a parlar en catarà amb aquelles frases a les que ens té acostumats i agraeix al doctor que hagi dit que Barcelona li sembla una ciutat molt maca. De tant en tant fa una frase en anglès com han fet els seus predecessors en l'acte però, per qui esperava que com a mínim en anglès podria entendre alguna paraula del que diu, ja no queden esperances. Tenim un alcalde que fa riure i que cada cop que obre la boca porta les rialletes i mirades burletes al rostre dels oients. Acaba i se suposa que l'acte es dóna per acabat. Com que sóc el que en Boris Izaguirre anomenaria sens dubte un fetitxista, decideixo que, si algú ho fa abans que jo, aniré a demanar a mr.Watson que em firmi el fulletó que ens han repartit a l'entrada. Com que tinc por de confondre'l amb qualsevol de les personalitats d'avançada edat presents a l'acte mantinc la mirada constantment en el seu rostre per no perdre´l entre la gentada. En aquestes topo amb la inseminadora oficial de Catalunya, la senyora Veiga, que accepta amb una mirada de superioritat les meves disculpes i continua parlant de no se que de l'estiu amb una dona que va vestida tant fashion, elegant i informal a la vegada com ella. Em vaig acostant al iaio simpàtic a qui tothom mira amb admiració però veig que ja he fet tard, la meitat de la sala espera que l'home, com si de Ronaldinho es tractés, els firmi un autògraf. Vaig avançant a mida que la gent rep el seu autògraf fins que em quedo a segona fila, a un metre i mig de distància del nobel. Veig que l'he cagada perquè, al estar de cara a ell, quan la gent vol sortir després de rebre el petit regal en forma de signatura jo m'he d'apartar perdent així la possibilitat d'avançar cap a l'objectiu. Així passen els minuts fins que ja sembla que finalment el meu torn és proper. Aleshores una dona li diu al signador que ho hauria d'anar deixant i, veient que l'home passa olimpicament d'ella, s'adreça als que esperem per dir-nos que el doctor ha de sortir en directe al tn i que després continuarà signant. Burro de mi li faig cas i m'aparto del grup mentre l'altra gent decideix optar per una solució que resulta ser més efectiva i allarga encara més el braç en una lluita digna d'estudi per aconseguir un taca de bolígraf. Mentre me'ls miro amb cara d'idiota, un grup d'investigadors o metges o jo que sé què (anaven amb bata blanca i amb el nom escrit a una targeteta) apareix i decideix que és el seu torn de demanar l'autògraf. Finalment un home amb força mala llet comença a estirar del braç a el tant admirat científic i se l'emporta cap a fora on l'esperen les càmeres de TV3, CNN+, Localia i algunes més. Mentre atén a les càmeres a alguna dona se li acut que després del rollo que li han fotut i l'estona que ha estat parlant, l'home deu tenir set i li porta un got d'aigua que és rapidament engolit. Finalment els de les televisions el deixen acabar i la competició es reprèn amb normalitat. Cops, empentes escales aball i, finalment, el trofeu tant esperat. Thank you dr. Watson.