25.5.05

Apel·lació a l'autoritat

Com que sóc un home tossut, fàcil de convèncer però tossut (no entenc com encaixa això però m'hi veig reflectit, vés per on) continuo pensant que Carod amb una corona d'espines al cap no ha de ser considerat com una ofensa (potser estètica, però no religiosa). És per això, i per no defensar el que considero una tant noble veritat amb arguments tant indignes com els que em veig capacitat a presentar, que apel·lo a l'autoritat de Alcoberro per defensar-me. Considerin-se les raons vinents les meves i eximeixin-me de la culpabilitat de defensar-les.
Les decadències culturals són processos quasi a ritme musical “majestuoso”; lentes, cadencioses, vibrants però irreversibles. Per exemple: al XVIII van perdre els (o “la majoria dels”) intel·lectuals, al XIX se’n separen els obrers, al XX es queden sense les dones, finalment al segle XXI el secret ja se sap a fins a Hondures i Guatemala i es queden sense beneficiats de la campanya del Domund. Llavors s'entén que en un moment d'ofuscació s’acaba fent un casus bellli de dos turistes que es retraten amb una corona d’espines, prenent la part pel tot i confonent el Crist amb Puig Antich; sense adonar-se que hi ha coses (fets, idees, sentiments) que s’havien esvaït molt abans (fins i tot, segles abans). De vegades sembla que s’acompleixi l’observació de Lichtemberg: Déu dóna corda als rellotges de sol.
PD: cada cop que el llegeixo estic menys segur d'entendre'l però mira, ara em fa mandra treure'l i quedar-me sense aportar res al blog.