25.4.05

Actituds davant el repte del nou Estatut

Després de 26 anys, l'Estatut de Sau se'ns ha fet petit. De fet, no és que se'ns hagi fet petit, perquè el cert és que no hem crescut gaire, sinó que aquest era un Estatut petit d'entrada. El text que ens erigeix en Comunitat Autònoma com si d'un èxit es tractés es va redactar en uns moments difícils per l'Estat espanyol. En plena transició (aquella que no dubten en titllar de modèlica perquè va permetre que els assasíns i col·laboradors del règim campéssin lliurement per el carrer o fins i tot presidíssin comunitats autònomes) i amb la poca tradició democràtica que evidencia la història d'aquest territori una mica despenjat al sud d'Europa, potser si que és cert que aquest era l'Estatut possible. Res a dir, jo no hi era.
Ara ens trobem en una altra situació política. És cert que aquells col·laboradors del règim i assasins continuen campant lliurement per el carrer i presidint comuitats autònomes però ara, com a mínim, tenen la obligació de dissimular una mica (encara que només sigui per quedar bé amb els nous amiguets del nord). És per això i perquè el futur no pinta gaire millor que el present (el 2010 es necessitarà que 2/3 del Congresso de los diputados per aprobar els Estatuts d'Autonomia), que ara hem de ser molt exigents amb els nostres polítics. La societat catalana ha de prendre consciència que amb aquest nou Estatut ens hi juguem el futur i les nostres aspiracions com a país.
Cal un compromís de la societat però cal, sobretot, que els polítics prenguin consciència del seu paper. Els partits polítics de Catalunya han de reconèixer el moment històric on ens trobem i actuar en conseqüència. Han de deixar de banda les seves lluites partidistes si aquestes no són realment lluites per defensar el model d'Estatut que creuen millor per a tots els catalans. No han de pensar ara en termes de rendibilitat electoral ni en desacreditar els altres grups polítics.
Hauríem de deixar de veure, per tant, actituds com la del President Maragall amb la ja famosa afirmació del 3%. Hauríem de deixar de veure actituds com la del cap de la oposició negant-se a assistir a una cimera convocada per el presindent perquè, segons sembla, després de l'acusació de corrupció ja no té credibilitat. El trist d'això és que de credibilitat en té perquè no costa gaire creure que el govern de convergència cobrés comissions del 3% o fins i tot superiors. A més, la credibilitat del president no la hi atorga la oposició sinó el poble i, fins que no es demostri el contrari, el president té la mateixa credibilitat que el dia del seu nomenament.
CIU ha de ser el grup més exigent amb aquest nou Esatut i deixar-se d'enrabiades de pati d'escola. Ho ha de ser perquè és el principal grup de la oposició i perquè la seva vocació Catalanista i el seu tant autoproclamat sentit del seny li ho exigeix
El PSC ha de ser valent. Principalment per defensar l'Estatut que surti del Parlament de Catalunya a Madrid davant dels seus "amics" del PSOE. És aquí on Maragall i la seva tropa s'hi juguen la credibilitat; la credibilitat de defensar realment el model d'Espanya plural impulsant la força de Catalunya com a motor de canvi a l'Estat.
ERC no ha deixar-se arrossegar per el PSC en els seus plantejaments. No ha de caure en el seguidisme als socialistes per el fet de formar part del govern de la Generalitat. És cert que res ens ho fa pensar perquè, fins ara, no es pot dir que l'actitud d'ERC dins el govern de la Generalitat hagi sigut precisament de lleialtat absoluta. Cal esperar, i és bo que així sigui en favor d'un Estatut exigent, que, si em viscut baralles continues dins el govern per temes menors, en visquem moltes més i molt més vives en el procés de redacció del nou Estatut.
ICV no hauria d'aspirar a tenir més pes en aquest projecte del que realment té en la política catalana. No obstant això, si que sería interessant que, a més de passejar l'autobús arreu del principat, aportés noves vies de desenvolupament del text, sobretot per el que fa a les polítiques socials i ecològiques, per el que sembla fins ara, únic eix de les seves polítiques.
Què dir del PPC? (això de la C és per cortesia). Doncs aspirar a que Piqué es converteixi en un líder de centralitat dins un partit presidit per el radicalisme de l'extrema dreta (catòlica, apostòlica i romana) i l'espanyolisme més ranci. Esperem que Piqué representi en la redacció d'aquest nou Estatut una idea de Catalunya pròpia, la que sigui, però diferent a la que imposen des de la capital del regne.
En resum, hem d'esperar que el PSC no ens vengui als seus socis (o hauríem de dir amos?) de Madrid, que CIU sigui, de veritat, el representant del catalanisme responsable i no vulgui portar el seu paper d'oposició més enllà del que el seu seny li permeti, que ERC no es vengui per reforçar un govern del que se sent, i de fet és, màxim responsable ja que va ser aquest partit el que va portar els socialistes a la presidència de la Generalitat. Per acabar ens queden els dos petits de la casa; el PP i ICV. D'ICV no cal esperar grans coses, només cal que no comencin ara a fer política i continui fent seguidisme dels seus germans grans d'ERC i el PSC. Del PP, que no estorbi gaire i, si s'hi vol afegir, que ho faci per el bé de Catalunya i no per satisfer els hooligans madrilenys.

Així doncs, que la prudència no ens faci traïdors.
Paraula d'Stone

2 comentaris:

Pedro ha dit...

Ets palurdo. El catalanisme no existeix. Els francesos es consideren francesistes i els anglesos anglicistes? Oi que no? Nosaltres tampoc.

ferrancab ha dit...

Sóc palurdo, però això és un tema apart. El catalnisme existeix i si els francesos no es consideren francesistes (cosa que potser es pot fins hi tot posar en dubte) és perquè tenen un estat que els identifica com a francesos. No tenen cap necessitat de ser francesistes, de reclamar una identitat, nosaltres si. Per això som Catalanistes.
apa doncs, salut!